(a Fiordiligi)
Rivolgete a lui lo sguardo
E vedrete come sta;
Tutto dice: io gelo, io ardo,
Idol mio, pietà, pietà!

(a Dorabella)
A voi cara, un sol momento
Il bel ciglio a me volgete,
E nel mio ritroverete
Quel che il labbro dir non sa.
Un Orlando innamorato
Non è niente in mio confronto;
D'un Medoro il sen piagato
Verso lui nulla io conto;
Son di foco i miei sospiri,
Son di bronzo i suoi desiri.
Se si parla poi di merto,
Certo io sono ed egli è certo,
Che gli uguali non si trovano
Da Vienna al Canada.

Siam due Cresi per ricchezza,
Due Narcisi per bellezza;
In amor i Marcantoni
Verso noi sarian buffoni;
Siam più forti d'un ciclope,
Letterati al par di Esopo;
Sì balliamo un Pich ne cede,
Si gentil e snello è il piede;
Se cantiam, col trillo solo
Facciam torto all'usignuolo,
E qualch'altro capitale
Abbiam poi, che alcun non sia.

(Le ragazze partono con collera).

Bella, bella, tengon sodo,
Se ne vanno ed io ne godo.
Eroine di costanza,
Specchi son di fedeltà.

(a Fiordiligi, referint-se a Ferrando)
Dirigiu-li la mirada
i veureu com està;
tot en ell diu: em congelo, em cremo,
ídol meu: pietat, pietat!

(a Dorabella)
I vos estimada, gireu els vostres ulls
cap a mi un sol instant,
i en els meus hi trobareu
allò que els llavis no saben dir.
Un Orlando enamorat
no és ningú al meu costat;
amb el cor trencat de Medoro
no cal ni comparar;
els meus sospirs són de foc,
els seus desigs són de bronze.
Si parlem de mèrits,
estic segur i ell també ho està,
que altres d'iguals no se'n troben
de Viena al Canadà.

Som dos Cressus per riquesa,
dos Narcisos per bellesa;
en amor Marc Antoni,
faria el ridícul comparat amb nosaltres;
som més forts que cíclops,
literats a l'alçada d'Isop;
si ballem, un Pich es fa enrera,
de tant gentils com són les nostres passes;
si cantem fem emocionar al rossinyol,
només amb els nostres refilets,
i en qualsevol altra virtut
també tenim allò que ningú més no té.

(Les noies se'n van irades).

Va bé, va bé: son fermes;
se'n van i jo me n'alegro.
Heroïnes de la constància,
són miralls de fidelitat.