Don Giovanni
Obertura

Portada

Índex principal

L'obra de Mozart. Índex

Anar al GRUP II / 5:Òperes / Don Giovanni


Pàgina autògrafa de l'obertura de Don Giovanni.
Biblioteca del Conservatori de Música, París.



W.A. Mozart:

"Il dissoluto punito ossia il Don Giovanni"
K.527

Dramma giocoso en 2 actes.

Text: Lorenzo da Ponte, basat en diverses fonts, especialment en "Don Juan" de Tirso de Molina.

Composició: Viena i Praga, entre març i octubre de 1787.

Estrena: Teatre Nacional de Praga, 29 d'octubre de 1787.


Cartell de "Don Giovanni" del dia de l'estrena a Praga (29 d'octubre de 1787).



Personatges Veus Intèrprets estrena
Donna Anna soprano Teresa Saporiti
Donna Elvira soprano Caterina Micelli
Zerlina soprano Caterina Bondini
Don Giovanni baríton Luigi Bassi
Leporello baix Felice Ponziani
Don Ottavio tenor Antonio Baglioni
Il Commendatore baix Giuseppe Lolli
Masetto baix Giuseppe Lolli


Orquestració:

2 flautes, 2 clarinets, 2 oboès, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbals, mandolina i corda.

Solistes vocals i cor.

A més, 3 orquestres en el Finale de l'Acte I:
(1ª.) 2 oboès, 2 trompes, 2 violins, viola i contrabaix
(2ª.) 2 oboès, 2 trompes, 2 violins i contrabaix
(3ª.) 2 oboès, 2 trompes, 2 violins i contrabaix




ACTE I ACTE II

ARGUMENT

Ens trobem a una ciutat espanyola, al segle XVII, on presenciem l'assassinat del comanador, que havia acudit per defensar l'honor de la seva filla, Donna Anna, i que havia estat desafiat a un dol per l'atrevit seductor Don Giovanni. El noble Don Ottavio, promès de Donna Anna, jura que descobrirà el malfactor i venjarà el pare de la donzella, mentre l'assassí, seguit pel criat Leporello, aconsegueix fugir. Trobat per Donna Elvira, una amant abandonada que el busca desesperadament, Don Giovanni fuig novament de l'escenari mentre el seu criat s'enfronta al desconsol i furor de la dama; al proclamar el famós "catàleg" de les conquestes amoroses, aquest revela a la dona les traïcions de l'impenitent seductor. Mentrestant, Don Giovanni arriba a les terres del seu domini, on tenen lloc les festes per les noces de dos camperols, Zerlina i Masetto, i on amb astúcies i amenaces, aconsegueix fins i tot de seduir la jove esposa. Arriben al castell Donna Elvira, Donna Anna i Don Ottavio: Donna Anna busca venjança, i Elvira i Ottavio una compensació a les seves penes d'amor respectives. Durant el ball dels camperols, el crit de Zerlina deixa al descobert els infames propòsits de Don Giovanni, a qui ja no queda més remei que preparar-se per fer front a la venjança que li esdevindrà en haver estat descobert...
Després d'alguns enganys i tretes més (entre ells, el canvi de roba amb Leporello com a estratègia per a noves conquestes femenines), el seductor, obligat novament a fugir, es refugia en un cementiri; el seu criat Leporello intenta convèncer-lo per enèsima vegada per que canviï de vida. Davant les rialles i burles de Don Giovanni, cobra vida l'estàtua del comanador, que també l'increpa; a la qual cosa l'assassí li contesta desafiant-lo a presentar-se a sopar al seu palau. Davant de la taula preparada en el saló del castell, Donna Elvira insta per últim cop a Don Giovanni per tal que es penedeixi, però aquest li contesta amb la seva habitual arrogància: "Vivan le femmine, viva il buon vino, sostegno di gloria e d'umanità!" El càstig truca a la porta: ara és l'estàtua del comanador la que insta el seu assassí a penedir-se. Don Giovanni no ho fa; ans al contrari, ofereix la seva mà en senyal de repte; però l'encaixada és fatal: la terra s'obre i Don Giovanni és empassat per les flames infernals. El "mon" queda d'aquesta manera salvat: Masetto i Zerlina celebren les noces; Donna Anna i Don Ottavio concerten la seva unió i, mentre Donna Elvira anuncia que pensa retirar-se a un convent, Leporello s'allunya per cercar un millor senyor. El final fugat adverteix: "Dei perfidi la morte alla vita è sempre ugual" ("La mort dels pèrfids és sempre igual a la seva vida").



DISCOGRAFIA


BREU HISTÒRIA DE L'ÒPERA

L'extraordinari èxit de Le Nozze di Figaro en la representació de Praga del 17 de gener de 1787 (aquesta òpera havia estat estrenada a Viena l'1 de maig de 1786) i de la Simfonia en RE M K.504, li van suposar a Mozart un ingrés de 1.000 florins, però el que és més important, va aconseguir un encàrrec per composar una nova òpera per la temporada següent d'aquella ciutat.

Tot just havia retornat a Viena, contactà amb l'abate Lorenzo da Ponte, llibretista també de "Le Nozze". Amb força interès es fixaren en el text de Giovanni Bertati (Don Juan Tenorio o il Convitato di Pietra) que pocs temps abans havia musicat Giuseppe Gazzaniga. Però l'argument del llibertí seductor no era nou en la literatura teatral, sinó que es pot considerar que formava part d'una tradició europea molt extesa: des de la comèdia popular espanyola de Tirso de Molina (1630) havia passat al model literari francès amb Molière (1665) i a la interpretació italiana de Goldoni (1735). En qualsevol cas, Da Ponte va prendre com a model principal l'obra de Bertati (Venècia, 1787) ja esmentada, però introduint genials modificacions en l'escriptura i en el caràcter dels personatges fins a aconseguir una obra mestre en el seu gènere.

Mozart va marxar de Viena cap a Praga l'1 d'octubre de 1787 amb la partitura gairebé acabada, però com feia sovint, volia acabar de polir-la havent pres contacte amb els cantants. En aquest cas especialment, doncs volia fer que aquests s'adaptessin perfectament al complexe caràcter dels personatges. L'estrena, després de diversos retards (inicialment estava prevista pel dia 14, en honor de l'arxiduquesa Maria Teresa, però es va substituir per una funció de "Le Nozze") va tenir lloc al Teatre Nacional de Praga el 29 d'octubre, amb escenografia de D. Guardasoni, amb un fabulós èxit per part del públic i de la crítica. Sembla ser que fins i tot el mateix Giaccomo Casanova hi era al teatre aquell dia.

Mesos després, el maig de 1788, Mozart va presentar la seva nova òpera a Viena, amb gran èxit de les dues protagonistes femenines: la seva cunyada Aloysia (Weber) Lange (Donna Anna) i Caterina Cavalieri (Donna Elvira). El compositor realitzà importants talls, interpolacions i alteracions per tal d'adecuar l'òpera al gust vienès (i als cantants), malgrat la qual cosa no tingué una acollida tan favorable com la de Praga. Significatiu d'aquest fet podria ser el judici de l'emperador: "Massa fort pels vienesos!"

Per a la representació de Viena, són coneguts (i sovint representats i gravats actualment) els afegits de l'ària de Don Ottavio "Dalla sua pace" K.540a (acte I); el duo entre Leporello i Zerlina "Per queste due manine" K.540b (acte II) i el recitatiu i ària de Donna Elvira "In quali eccessi... mi tradí quel alma ingrata" K.540c (acte II).




CARTA DE MOZART A GOTTFRIED VON JACQUIN, VIENA
15 d'Octubre de 1787
"À Monsieur Geoffroy de Jacquin à Vienne" en el Jardí Botànic.

Praga, 15 d’octubre de 1787

Estimadíssim amic:

Probablement pensarà que la meva òpera s’ha estrenat ja. En canvi s’equivoca vostè una mica. En primer lloc el personal del teatre d’aquí no és tan hàbil com el de Viena per a poder aprendre una òpera així en tan poc temps.

En segon lloc, en arribar vaig trobar tan escassos preparatius i disposicions que hagués estat simplement impossible donar-la ahir 14. Així doncs es va donar ahir amb tot el teatre il·luminat el meu Fígaro, que jo mateix vaig dirigir. Amb aquest motiu he d'explicar-li una cosa divertida. Algunes de les primeres dames d’aquí -en particular una de molt il·lustre- van tenir a bé de trobar ridícul, impropi i què sé jo què més, que es volgués donar per a la Princesa el Fígaro, "la folla jornada" -com els hi agrada dir-. No pensaven que cap òpera del món pot ser apropiada per a una ocasió així, si no s’ha compost diligentment per a ella, i que era indiferent si es donava aquesta òpera o aquella altra, sempre i quan fos una òpera bona i desconeguda per a la princesa. I això últim, almenys ho era sense cap dubte Fígaro. En poques paraules, aquesta intrigant va aconseguir amb le seva xerrameca que el Govern prohibís a l’empresari de representar aquella peça aquell dia. Ella exultava! "Ho vinta!" [he vençut] va cridar una nit des de la seva llotja. Sense cap dubte no sospitava que el seu "ho" pogués canviar-se per un "sono!" [sóc vençuda]; però el dia següent va arribar "le Noble" i va portar l’ordre de sa majestat de que si no podia donar-se la nova òpera, es donés el Fígaro! Si hagués vist vostè, amic meu, el bonic i superb enuig de la senyora! Li hagués causat tant plaer com a mi! Don Giovanni està previst ara pel 24.

21: Estava previst pel 24, però una cantant que es va posar malalta va ocasionar un nou ajornament. Com que la companyia és petita, l’empresari viu sempre preocupat i ha de tenir cura de la seva gent tant com pot per tal de no veure’s, per una indisposició inesperada, en la situació més crítica de totes les situacions crítiques: la de no poder oferir l’espectacle! Per això aquí s’ajorna tot. Perquè els que reciten -per mandra- no volen estudiar els dies d’òpera, i l’"entrepreneur", per temor i ansietat, no vol obligar-los a fer-ho.

...Però què és això? És possible? Què veuen les meves oïdes? Què senten els meus ulls? Una carta de... ja puc fregar-me els ulls fins a fer-me mal... és... que el diable se m’endugui... Déu ens assisteixi... de vostè. Realment. Si no estigués arribant l’hivern llençaria la casa per la finestra. Però com de moment la necessito i en el futur la necessitaré més, em permetrà vostè que expressi el meu astorament de forma més moderada i li digui en poques paraules que m’alegra extraordinàriament tenir notícies de vostè i de la seva família tan estimada per mi.

25: Avui és l’onzè dia que porto gargotejant aquesta carta. En canvi pot veure en ella que no em manca bona voluntat. Quant trobo una mica de temps torno a escriure una miqueta, però evidentment no puc fer-ho molt perquè depenc massa d’altres persones, i massa poc de mi mateix. No necessito dir-li que aquesta no és la meva forma de vida favorita.

El proper dilluns 29 es representarà l’òpera per primer cop. Al dia següent tindrà vostè tot seguit un informe meu al respecte. Pel que fa a les àries, per raons que li diré de paraula, em resulta absolutament impossible enviar-li-les.

El que m’escriu de Kathel m’alegra molt, que estigui bé, i pugui mantenir relacions de respecte amb els gats, i d’amistat amb els gossos. Si té afecte al seu pare -a qui envio afectuosos records-, és com si mai hagués estat meva. I ara que li vagi bé. Li prego que besi a la seva graciosa senyora mare les mans en nom meu. Envio afectuosos records a la seva senyoreta germana i al seu senyor germà, i pot estar segur que seré sempre

el seu veritable amic i servidor

W.A. Mozart

 
CARTA DE MOZART A GOTTFRIED VON JACQUIN, VIENA
4 de Novembre de 1787
"À Monsieur Geoffroy de Jacquin à Vienne" en el Jardí Botànic.

Praga, 4 de novembre de 1787

Benvolgut i estimadíssim amic:

Confio que haurà rebut la meva carta; el 29 d'octubre es va posar "in scena" la meva òpera Don Giovanni, i per cert amb el més clamorós dels èxits. Ahir es va representar per quarta vegada -i per cert, en benefici meu-. Tinc la intenció de sortir d'aquí el 12 o el 13; així doncs quan arribi tindrà vostè de seguida l’ària per a cantar-la. Nota entre nosaltres: voldria que els meus bons amics, especialment Bridi i vostè, estiguessin aquí una sola nit, per a poder participar de la meva satisfacció! Potser es representarà a Viena? -això voldria jo-. Aquí utilitzen tots els mitjans per tal de convèncer-me de que em quedi uns mesos i escrigui una altra òpera; en canvi no puc acceptar aquesta oferta per més afalagadora que aquesta sigui.
Bé, estimadíssim amic, com es troba vostè? Confio que tots vostès es trobaran tan bé i tan sans com nosaltres; sense cap dubte, estimadíssim amic, no pot vostè deixar d'estar satisfet, perquè posseeix tot allò que a la seva edat i en la seva situació pot desitjar!, especialment donat que ara sembla que s’ha retirat totalment de la seva anterior forma de vida un xic agitada; no és cert que cada dia està més convençut de la veritat dels meus petits sermons?; no és infinitament diferent el plaer d’un amor inconstant i capriciós, de la felicitat que dóna un amor veritable i sensat? Sense cap dubte m’agrairà sovint de tot cor les meves ensenyances! Encara farà que em senti molt orgullós -però fora bromes-. En el fons ha d'estar-me una mica agraït, d’haver-se fet digne de la senyoreta N................., perquè en la seva millora i conversió vaig exercir sense cap dubte un paper més que important. El meu besavi solia dir a la seva dona, la meva besàvia, i aquesta a la seva filla, la meva àvia, i aquesta a la seva filla, la meva mare, i aquesta a la seva filla, la meva germana, que era un gran art parlar bé i bonic, però que potser era un altre no menys gran callar en el moment oportú. Així doncs seguiré el consell de la meva germana, gràcies a la nostra mare, àvia i besàvia, posant fi no només a les meves tirades morals sinó també a tota la carta.

9: Amb sorprenent plaer rebo la seva segona carta; si necessitava la cançó en qüestió per a estar segur de la meva amistat, ja no té raó per dubtar; aquí va. Confio de totes maneres que també sense aquesta cançó estigui convençut de la meva veritable amistat, i amb aquesta esperança em reitero eternament

el seu sinceríssim amic

W.A. Mozart

P.D.: Què no havia de recordar-se de donar records de la meva part al seus estimats pares, la seva senyoreta germana i el seu senyor germà? No m’ho puc creure! Ho atribueixo exclusivament al seu oblit, amic meu, i crec no equivocar-me. Respecte del doble lacre la cosa és així: el lacre vermell no servia per a res; així que vaig posar el negre a sobre; i el meu segell habitual l’he oblidat a Viena. "Adieu"; confio en abraçar-lo aviat.

A tota la seva casa i a Nattorps, salutacions d’ambdós.

---
NOTA: Jacquin tenia 24 anys i Mozart 31.




Pàgina creada per P.F.B.